El model d’intervenció que es proposa està emmarcat en termes de no-linealitat (vs.causalitat), complexitat (vs.reduccionisme), procesualitat (vs.mecanicisme) i, com a característica fonamental, integració (Delgado i Rodríguez,2010). En el model, partim del treball amb un mateix, del prendre consciència de qui sóc, per poder fer ús de qui sóc: la identitat com a eina per aportar a la comunitat el que jo sé. Això dóna lloc a la creació d’una convivència comunitària amb sentit i significativa. Per a què això sigui significatiu, hem d’implicar a totes les persones que constitueixen i donen forma a la comunitat. Des d’aquest enfocament, es treballa un procés més ampli, que persegueix l’activació de recursos interns de les persones, desvetllant el propi valor per poder estendre’l a la comunitat, participant d’ella, aportant i creant valor (Salvà, Postigo i Gallifa, 2016).

Dins d’aquest model descrivim com el macroprocés de qualsevol intervenció centrada en la identitat i el sentit, es donen els microprocessos descrits més a dalt (Figura 1) de qualsevol persona participant. Això és, les transaccions d’aquesta persona amb el món i en el món, que possibiliten fenòmens, molt bé descrits per Frankl (1969), com la responsabilitat o el compliment dels sentits únics, l’autodistanciament i l’autotranscendència. Per altra banda, aquest tipus de model permet plantejar objectius personals i col·lectius en una intervenció en l’àmbit social, on hi ha el vincle de la identitat amb la comunitat i per tant parlem de procés.

Tanmateix, encara que la intervenció sigui individual, el desenvolupament sempre impactarà en el desenvolupament col·lectiu, (figura 2). De la mateixa manera, la resiliència individual incideix en última instància en la resiliència comunitària, entesa la resiliència com la capacitat de mantenir-se integrat tot i l’adversitat, i inclús arribar a un desenvolupament positiu d’acord als propis valors inserits en la cultura (Acevedo, 2002). Aquest procés s’articula des d’un paradigma sistèmic que facilita una mirada de conjunt (Bertalanffy, 2006).

Per a portar a terme la intervenció social amb una orientació cap al sentit i una perspectiva sistèmica, necessitem realitzar un anàlisi de les necessitats i recursos de 360 graus,  és a dir, de totes les persones i grups que participen del procés. On poder proposar la creació d’un projecte conjunt, a on els objectius personals es concreten en objectius comunitaris.

Figura 2. Objectius personals i col·lectius del programa

grafic-2Salvà, Postigo i Gallifa (2016)

Podem observar, com la participació necessita nodrir-se dels objectius transversals, que marcaran alhora una direcció conjunta. En la seva formulació original, el sentit psicològic de comunitat és una experiència subjectiva de pertinença a una col·lectivitat major, formant part d’una xarxa de relacions de recolzament mutu en la que es pot confiar (Sarason, 1974). Els elements que li donen forma a aquesta valoració personal son: la percepció de similitud amb altres, el reconeixement de la interdependència amb els altres, la voluntat de mantindré aquesta interdependència donant o fent per altres el que un espera d’ells, i el sentiment de que un es part de una estructura més amplia, estable i fiable.

Segons McMillan i Chavis (1986, pàg. 9) el sentit psicològic de comunitat és “un sentiment que els membres tenen de pertinença, un sentiment de que els membres són importants per als altres i per al grup, i una fe compartida en que les necessitats dels membres seran ateses a través del compromís d’estar junts”. Així, aquesta acció traçarà una direcció conjunta, el que facilitarà la creació de lo comunitari. Com argumenta Engelken (2005), “la teoria social s’ha preocupat pels fenòmens identitaris, doncs proporcionen la clau de l’acció social: quins paràmetres de sentit mouen als subjectes a actuar d’una forma i no d’un altra, i quins discursos de sentit son desplegats per a comprendre/construir el món circumdant.” Els valors de confiança i enteniment mutu, els valors compartits i conductes que ens uneixen, fan que l’acció cooperativa sigui possible (Cohen i Prusak, 2001).

Figura 3. Model d’intervenció fractal o sistèmicgrafic-3Salvà, Postigo i Gallifa (2016)

La perspectiva existencial-humanista és el fet diferencial de la intervenció, on el valor rellevant el pren la persona. Parafrasejant a Segura (2013) “es tracta d’una mirada conjunta cap a aquell horitzó, que, a més a més, ens reclama a ambdós conjuntament, al Jo i al Tu”. Això té a veure amb un acte de sentit conjunt que, inevitablement, posarà en joc el nostre sentir, sentir que activa aquell canal d’atribució de sentit.  Com es pot observar en la figura 3, l’enfoc basat en la comunitat pretén traçar una direcció conjunta de projecte, allò que ens uneix. Per donar lloc a aquest procés és necessari conèixer els valors personals de cadascú, els valors que ens donen sentit, amb la finalitat de generar un valor compartit. Aquest acte té a veure amb el sentiment de pertinença, entenent que aquest engendrarà la visió espiritual frankliana de transcendir-nos a nosaltres mateixos cap al món, tenint en compte la connexió amb l’altre.

La transició de lo individual a lo comunitari, a través de la interioritat, orienta a la consecució dels anhels observats en el  territori. Com menciona Cohen ( 1986), el sentiment de “distinció social” constitueix la base de la “consciencia cultural”. D’aquesta manera, el que resulta rellevant és l’“entre” que emergeix o es crea quan entrem conscientment en relació.  Recuperar les relacions humanes, des d’una posició d’apoderament i reforçament dels vincles amb sentit i direccionalitat conjunta, afavorirà com bé esmenta Brenes-Castro (2004), a construir conjuntament la cultura de pau, basada en els principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància, solidaritat, rebuig a la violència, respecte per la vida i promoció dels drets humans.

search previous next tag category expand menu location phone mail time cart zoom edit close